COLOQUIO TRADUCCI�N E INTERPRETACI�N

EL DAVID

Es tracta d'una escultura renaixentista italiana del s.XV (Quattrocento italià o "primer renaixement"). És el David, del s.XV. L'autor és Donatello.
És una escultura exempta o de volum redó. És una fundició en bronze, feta amb la tècnica del buidatge, concretament mitjançant la tècnica pròpia del bronze, l'anomenada "fosa a la cera perduda".
És una obra no esbossada sinó completament acabada, de textura llisa, polida i possiblement policromada, cosa habitual en les obres en marbre però no en les de bronze. És possible que aquesta obra en concret no s'haja policromat.
Des del punt de vista formal, comparades amb les formes de la naturalesa, es tracta d'una representació figurativa, naturalista i a la vegada idealitzada.
-El naturalisme de l'obra es manifesta en què l'autor s'ha inspirat en les formes de la naturalesa, en les formes humanes en particular, reproduint-les de manera molt fidel, tant en l'aspecte físic com en l'espiritual o interior.
-La idealització es manifesta en què es perfeciona aquesta representació per tal de fer un model més bell i perfecte.
Quant a la composició, es poden destacar els següents trets:
-La figura la podem inscriure en una vertical (eix compositiu) que indica, en aquest cas, estabilitat, equilibri.
-El trencament del frontalisme, amb les lleugeres torcions del cap i del cos.
-La flexibilitat: la figura no és rígida sinó que se'ns mostra com una figura viva, tant per la seua flexibilitat, com també en que té i expressa sentiments, en aquest cas exterioritzats en l'expressió força serena, reflexiva, pròpia d'un esperit victoriós.
-El dinamisme, però sense excessos: és una figura que es mou, el que s'observa en els gestos que desenvolupa com també en l'actitud que adopta. El moviment és asossegat, atemperat...
-La corba praxitel·liana (línies en S) i el contrapposto, com a sistema per a l'equilibri de la figura.
-Pel que fa al tractament anatòmic, reflecteix, en alt grau, la seua còpia de les formes naturals, com també, i a partir de l'aplicació de la raó, la correcció d'aquestes formes, cap a la recerca d'un model més bell i perfecte, que es basa en les relacions matemàtiques, numèriques, en les proporcions harmonioses entre les diferents parts del cos i d'aquestes amb el conjunt.
-El cos molt blanet, i de formes modelades molt suaument.
-Les línies suaus que forma la postura del cos permeteixen aconseguir l'efecte de clarobscur i de volum.

Per les característiques formals analitzades anteriorment, aquesta obra s'ubica clarament en l'estil o art renaixentista, en concret en l'art renaixentista italià del Quattrocento (s.XV). L'escultura es caracteritza pels següents trets estilístics més destacats: la inspiració en les obres de l'Antigüetat clàssica greco-romana; l'originalitat; l'alliberament de la integració a l'arquitectura; el naturalisme i la idealització; l'home com a principal centre de l'escultura, etc.
Temàticament, l'obra representa el jove pastor David, l'heroi bíblic que, protegit per Déu, es va convertir en rei d'Israel després de véncer al gegant Goliat, al qual va matar d'un colp de pedra llançat amb la seua fona, i posteriorment li va tallar el cap. Donatello el representa com un adolescent, de cos vencer, dret, amb el cap barbat de Goliat als seus peus, i només trencat per les botes i pel barret típic de palla dels camperols toscans que porta al cap.
Quant al significat, el David és la representació simbòlica de la joventut adolescent, de la seua bellesa, de la seua puresa, però també és símbol de la intel·ligència, la força, la valentia, l'heroïcitat, etc. S'ha interpretat també el triomf de David, com el triomf de Crist sobre el pecat i la mort. A banda d'aquest sentit religiós, també s'ha interpretat l'obra com a l'agressiva ciutat de Milà.
Pel que fa a la finalitat de l'obra, no solament servia com a funció decorativa, sinó també de propaganda del triomf de David i de la pròpia ciutat de Florència.
En l'època del Renaixement va canviar profundament la concepció de l'art i de l'artista. L'art és considerat ara no tant com una activitat artesanal, com una "art mecànica", és a dir, manual, com es considerava en l'Edad Mitjana, sinó com una activitat intel·lectual. D'acord amb la nova concepció de l'art com a activitat intelectual, va canviar la concepció de l'artista, el qual va alcançar un més alt reconeixement social, prestigi, estima i respecte públic, que li va permetre ascendir socialment. L'artista passa d'ésser considerat un artesà, un treballador manual, a ésser considerat un "artista", un artista liberal. En alguns casos es considera a l'artista com un "geni", és a dir, com un home amb poder de creació quasi divina.
Un altre tret bastant general que caracteritza a l'artista del Renaixement, i que manifesa la seua àmplia formació, amb coneixements en els diversos camps del saber, és el seu caràcter polifacètic.
En aquest cas concret, l'artista és Donato di Niccolò, Donatello (1386-1466), nascut a Florència. Donatello a més d'escultor va ser també arquitecte, pintor i orfebre. Com a escultor la figura més important del Quattrocento florentí, tant per les novetats o innovacions que va introduir com també per l'enorme influència que va exercir en els artistes contemporanis i posteriors. Sobre el seu art, es poden destacar els següents aspectes:
-Va treballar amb materials diversos, però fonamentalment el marbre, el bronze, i la fusta.
-Va realitzar obres tant en relleu com en escultura exempta. En el relleu, va aplicar les lleis de perspectiva, mitjançant la degradació del volum de les figures i objectes cap al fons (relleu pictòric). Aquesta graduació la realitza d'una manera molt peculiar, fent servir la tècnica del "schiacciato" (esclafat), inventada per ell.
-Va centrar la seua atenció en l'estudi de la figura humana.
-Tècnicament va tractar gèneres diversos.
-Estílísticament, el seu art va oscil·lar, segons l'obra, entre l'idealisme o l'estètica clàssica i el realisme.
Quant a la clientela de l'obra, aquesta obra va estar encarregada pels Médicis per al pati del seu palau a Florència.
L'art del Renaixement es caracteritza per uns determinats trets històrics, com són:
-El desenvolupament de la vida urbana.
-En el plànol socioeconòmic, el desenvolupament del triomf de la burgesia com a nova classe social ascendent.
-En el plànol polític, l'augment del poder dels reis (monarquia autoritària).
-En el plànol religiós, l'aparició del protestantisme, i la divisió religiosa de l'Europa cristiana entre catòlics i protestants.
-En el plànol cultural, els abanicos científics i tècnics, la creació d'escoles i Universitats, i el desenvolupament d'un moviment intel·lectual, literari i filosòfic, anomenat Humanisme.
-En el plànol artístic, el desenvolupament d'un nou art, basat en l'estudi i imitació dels autors i de les obres de l'Antiguitat clàssica greco-romana.

Quant a la transcendència de l'obra, cal indicar que el tema de David serà àmpliament desenvolupat per altres mestres, en el Renaixement i en el Barroc.

Education is very important for everybody and all children have the right to go to school and receive a good education. If you haven't a good education, it will affect in your future, and education isn't only a work of our parents, it is of the schools too.
Many children do not go to school either because their parents want them at home as carers for siblings, or simply because their parents cannot be bothered to send them. Thousands more are not registered at any school at all, because of their families'unstable lives.
Underlying this dreadful situation there are two central truths. First of all, the problem of children not going to school often has more to do with their parents than with the children themsleves. Secondly, once children go to school, we need to make sure that the experience is a positive one so that they want to keep on going.
In Britain, the Ministry of Education has introduced a complex package of sticks and carrots to persuade schools to bring truants and excluded children back into the classroom. It is paying grants so that a thousand schools can set up special units to help these children. Schools receive the grant if they bring a target number of children back to school; if they do not meet the target, the grant is withdrawn. Parents are the subject of this campaign, too: the Home Office has introduced fines for parents who fail to send their children to school, and has given the police power to pick up truants on the streets.
On the other hand, most of the students said that the school system had became a factory of marks. They complained that they were treated more like robots than people, and that they weren't gave enough attention. They say that teachers aren't accessible enough at the end of the school day. If they don't understand something, they get more help from their friends than from their teachers.
All the students were against school uniforms. They claimed that if there were no schools uniforms, they would feel better about coming to school.
Furthermore, they attack the curriculum. Not all the subjects they are learning at present are up to date. Journalism, theatre studies, psychology and political sience are only some of the subjects students suggest adding to the curriculum.
However, the biggest problem is without a doubt the examination system. Some students wish teachers had considered the pressure they are under. They fail some exams because they haven't time to revise.
Many students feel that if only some of these suggestions adopt in schools, students will be much happier than they are now.

RISKS OF HUMAN CLONATION

The advance of the knowledge referred to the dynamics and the organization of the living phenomeno has motivated the sprouting of strong preoccupations and on attempts of limitations and prohibitions the restrictions legals. In some cases aim to avoid abuses, discriminations and dangers. In this just line it is possible to be located to the work of the UNESCO, which persecutes the establishment of a universal declaration on the principles that must regulate the work of investigation and use of the knowledge produced by Biology in the human beings. Also are reasonable the multiple initiatives destined to impose restrictions to him to the reproductive clonation, is worth to say to which it persecutes to clonar human beings, the multiple risks who it can bring, according to it have denounced most prestigious cientifics. Of made these fears have been demonstrated founded by the challenge of the Italian
doctor Severino Antinori, who has obtained that in marginal geographies is made possible to develop to the first baby clone. Imprudence, omnipotencia, uncontrol, eagerness of profit an manipulation of the expectations of thousands of pairs with fertility problems are all present characteristics in an
action that involves risks difficult to anticipate and that they found manifold repairs etics. In change, is different the case from the therapeutic clonation, destined to the development of cells able to treat today incurables diseases successfully. To prohibit the investigation in this land, if the development of knowing would be being been uniting is that they could cure suffering.
Cause, then a just preoccupation the initiative of the president of the United States,George W. Bush, prohibiting all the forms of human clonation, as much the reproductive ones as the therapeutic ones. As it happens in many areas, the decision of the central countries will repel in the rest, is for repeating decisions, is for becoming seats of practices prohibited in others societies. The doctors evaluate the risks of the human clonation like very elevated. To submit itself to the clonation on the part of the humans does not
mean to assume a unknown risk, but to harm to the people consciously, has who is in agreement with the clonation for the obtaining of a baby. Some even, can be parents who lost a baby an whom they love to replace it, or they can be people who wish to have children but that they do not obtain it of the traditional way. For example, in case that a man cannot produce sperm, it can do that his own DNA it is introduced in the ovum of his pair, creating a clone
of himself. With the clonation, the kind man against the life of his same types in name of the well-being and of justice. When the speech of human clonation one thinks fundamentally about two possibilities: to clonar human beings as a new form of reproduction, and to clonar human embryos to obtain from them cells that can be transplanted other people and be cured to them of certain diseases. The human clonation is ineffective and is probable that it continues it being in the future. Most of the clonations they cause alterations of the development that are shown in the gestation or when being born.
In the best one of the cases, only a small percentage of the embryos created by transference of the nucleus gets to be born and, of these,very few surpass the perinatal period. The dysfunctions of the placenta seem to be the main cause of death during the gestation. The clones new born present/display, frequently, problems respiratory and problems of circulation, to which it attributes the numerous deaths that take place in the neonative period. The apparently healthy survivors even can undergo immune dysfunctions or
cerebral malformations or of the kidney, that causes their death later. Thus,in case the human clonation is undertaken, the problem will not be only the embryos that die, but those that will survive to become children or adults abnormals. The abnormalitys who present/display the cloned fetuses and the few clones that get to be born are not attributable to the nucleus of the donor.
The most probable explanation is the failures in the genetic reprogramming.
The prenatal mortality of the nuclear clones can be due to an inadequate reprogramming, that would produce a deregulation in the expression of the genes. Some of the clones that survive the neonative period are probable that they undergo underlying epigenetics defects that, nevertheless, did not reach the threshold from as the viability is it jeopardize.
The first good reason that advise against it from many points of view talks about to the experimental character of the used techniques and the high risk of failures and defective human beings. In addition this low rate to success would need to use a high number of embryos, which would worsen the problem of the storage and use of the leftover embryos. The reproductive clonation would happen to become a consumption act more: something that is bought to acquire a material good; in this case an identical human being to another one.
The human clonation creates delicate problems of identity and human
relations, specially in the family: All we are able to imagine, which could happen if in our home was born a clone boy. Think for example about the difficulties that are to face if it does not respond to the expectations of its parents - what it is very probable, because the personality only depends partly on the genetic patrimony the potential disadvantages of the human clonation are in his opinion mainly the medical risks, for example the uncertainty on
possible complications to long term.

COLOQUIO DE TRADUCCIÓN

Durante los días 14, 15, 16 y 17 de diciembre de 2005 se celebró el I Coloquio Lucentino de Traducción en la Universidad de Alicante. Las comunicaciones y conferencias tuvieron lugar en el Salón de Actos, del Aulario II. En general, fueron unas charlas interesantes y muy bien organizadas.
El Coloquio empezó con el magnífico taller de Catalina Iliescu Gheorghiu, que nos habló sobre el papel de los intépretes en el mundo de la salud, especialmente en los hospitales. Fue una charla muy amena, ya que en la segunda parte del taller participamos todos los allí presentes en ejercicios de interpretación y en las actividades de "listening".
Pero el Coloquio fue inaugurado oficialmente a las 16h, con la conferencia del señor Enrique Alcaraz Varó, que nos explicó cómo fue la propuesta de la UA en la formación de traductores e intérpretes. Esta conferencia tuvo un éxito impresionante, ya que habían más de 400 personas en el salón de actos y supongo que, como yo, estábamos todos muy interesados en el origen de nuestra carrera, Traducción e Interpretación. Se centró más en la modalidad de inglés y francés, que fueron las primeras que se impartieron en nuestra universidad, introduciéndose el alemán en el curso 1999-2000.
Foto de Enrique Alcaraz al final. Es el de la izquierda. En la UA.

Catalina Iliescu dio otra charla de comunicación en la que pudimos sacar algunas conclusiones como la diferencia existente entre los estudios universitarios y la realidad laboral en el dominio de la Interpretación, considerando que es necesario un estudio más amplio de la Interpretación.
Por otra parte, en una de las conferencias que tuvimos, nos dimos cuenta de la suma importancia que tiene esta carrera en el Perú.
Los antecedentes de esta carrera en Perú parten de la universidad de San Marcos, creada el 1941. Son dos universidades las que imparten esta carrera: la universidad femenina del Sagrado Corazón y la de Ricardo Palma. Hay un colegio de traductores que agrupa autores profesionales en el instituto de traducción.
En Perú es una constante preocupación la optimización de los colegios.
Hay una serie de problemas de los alumnos y docentes de esta licenciatura. Los problemas más comunes para los alumnos son: poca lectura o de poca calidad; falta de interés por la investigación (bibliotecas…); escasez de conocimientos sobre el tema del texto a traducir; miedo a la poca tolerancia y a la crítica del profesor; preocupación por la crítica irónica y poco objetiva. Por otra parte, los problemas que afrontan los docentes: falta de motivación (incompatibilidad de horarios…); falta de tiempo para atender a los alumnos; no presentan interés en la investigación; renumeración económica al docente, son por vocación; carencia especialización de los textos en los que trabajan; falta sistema en la evaluación de los alumnos; desconocimiento para obtener el texto adecuado, ponerse de acuerdo según el nivel del alumnado.
Hay varias propuestas: plan de estudios idóneo; destreza lingüística; cognitiva; instrumental, etc. Seminarios de cursos específicos; introducir una asignatura de la ética del traductor, de la historia de la traducción; todas las aulas deberían contar con equipos audiovisuales; que cada profesor cuente con 10-15 alumnos, etc.
De todo esto hemos sacado conclusiones: la traducción es la profesión más gratificante. Comparte opiniones y visiones diferentes a los demás. Enriquece las lenguas a la traducción. La traducción une la modernidad y la historia; demanda más sensibilidad que otros, demanda cultura. Es la profesión que demanda más rigurosidad y profesionalidad.
Otra de las comunicaciones que tuvimos fue la titulada "enseñando a pescar en lugar de dar pescado; las asignaturas de traducción jurídica avanzada", por Miguel Ángel Campos Pardillos. Esta comunicación tuvo una durada de 45 min. Durante ese tiempo Campos nos explicó con claridad los pros y contras de esta asignatura en la actualidad. La asignatura de traducción jurídica se imparte a partir del 3r curso, y sea por la razón que sea, es una asignatura (optativa) a la que muchos alumnos deciden asistir, haciéndose la clase menos amena (por razones de tiempo, al haber tanta gente).
En mi opinión, una de las conferencias más interesantes fue la de Elena Fernandez-Miranda y Parra, que trataba sobre la traducción en las Instituciones oficiales de la Unión Europea. Elena Fernandez-Miranda es traductora jurista y filóloga francesa. Tiene un largo currículum de estudios y ahora mismo está trabajando en la Unión Europea, siendo la directora del departamento de español.
Elena nos informó de la falta de información sobre la posición de los traductores en la Unión Europea. Los traductores son la base de la comunicación y de todo lo que tiene la UE. La UE se estructura en 4 grandes instituciones: la comisión (donde se encuentra Elena), el consejo, el parlamento y el tribunal de justicia. Cada institución tiene su servicio de traducción, por lo tanto, los traductores son esenciales para que se permita la comunicación. La UE ha adoptado el multilingüísmo y actualmente hay 20 lenguas oficiales en la UE. El multilingüísmo de la UE permite que todos los países tengan los reglamentos, las leyes y todo los documentos que se elaboran en la Unión Europea en su propio idioma. Por lo tanto,el multilingüísmo garantiza que todos los países tengan los reglamentos tal y como son, considerándose originales. Con la incorporación de nuevos países se han tenido que contratar a más traductores para que traduzcan los documentos en las nuevas lenguas. Los traductores tienen unas reglas para elaborar bien su trabajo. Las traducciones deben ser coherentes, y se aconseja mucho utilizar herramientas informaticas.
La misión de la Dirección general de traducción tiene la obligación de cubrir las necesidades de la traducción, favorecer el multilingüísmo, acercar la política de la UE a los ciudadanos, etc. La sede de la dirección general se encuentra en Luxemburgo y en Bruselas.
La lengua de redacción de los documentos de la UE es el inglés.
Esta conferencia fue muy interesante porque nos explicó cosas que no teníamos conocimiento y son bastante importantes para nuestra carrera, ya que si pensamos introducirnos en la UE debemos saber como funciona cada departamento de idioma y cual es el trabajo que realizan los traductores.
Otra de las comunicaciones que tuvimos fue la de Pilar Martino Alba, que trató de la traducción en el ámbito del turismo: una cuestión de competencia lingüística, empresarial y cultural.
La industria turística es muy importante en nuestra economía, pero no se considera un tema de investigación el turismo. La competencia traductora es la suma de destrezas y capacidades que abarca diferentes temas. La traducción no se puede completar sin un conocimiento externo de las empresas de turismo. Dentro de la enseñanza de la traducción, lo habitual es que estas enseñanzas de textos turísticos las impartan filólogos. Esto conduce a una tendencia a reducir los ejemplos del turismo a folletos. Para el buen funcionamiento de las empresas turísticas se ha de traducir mucho, y se tiene que pensar quienes son los destinatarios. Por desgracia, la traducción en turismo no está en los planes de estudio de esta carrera (en España). Traducir es necesario en el turismo por la clientela y también para la comunicación de las empresas de diferentes países. No es lo mismo traducir un texto sobre una ciudad que un municipio destinado a hacer una presentación en esa ciudad, buscando que sea un punto a visitar.
El aspecto léxico identifica un determinado sector.
Para traducir textos turísticos tenemos que saber de recursos hídricos, flora, fauna, ambiente, etc.
En turismo se dan casos en que se hacen traducciones por parte de traductores no profesionales que cometen faltas de sensibilidad en el aspecto de la lengua, que resultan incomprensibles.
La comunicación con menos interés por parte de los alumnos fue la de Vicent Martines Peres, que trataba de “les traduccions de Tirant lo Blanch i del Quijote. La traducció literària com un interconnector cultural”. Tal vez asistió tanta poca gente por la incompatibilidad de los horarios de las diferentes comunicaciones (3 comunicaciones a la misma hora), o quizás porque esta comunicación era la única que se hacia en catalán. En mi opinión, fue una charla muy interesante y divertida, ya que conocimos algunas relaciones amistosas y amorosas entre los diferentes protagonistas y personajes reales de esos tiempos.
De esta comunicación se puede decir mucho, pero voy a centrarme más en las traducciones del Tirant y del Quijote. Primero se tradujo el Tirant al italiano, pero fue una traducción tan fiel que no se consideró como tal. El 1940 se publicó el Tirant, el original, y más tarde, el 1505 se publicó el Quijote. Son dos obras que se tradujeron a muchos idiomas (árabe, francés, italiano, inglés, etc.) y tuvieron un gran éxito. Con estas traducciones se confirma el hecho de que la traducción literaria es un interconector cultural, que comunica diferentes países y culturas con un único fin: la traducción literaria y su comprensión.
La última conferencia del Coloquio fue la de Christian Balliu que expuso las diferencias del traductor e intérprete español vs el traductor o intérprete en Bélgica.
El 1965, en Bélgica, se elaboró el programa central de esta carrera, que duraba 5 años: dominio de la lengua materna, aprendizaje de dos lenguas extranjeras (inglés, alemán, neerlandés, etc.), cultura y lingüística general. Pero desde 2005, la carrera de traducción e interpretación es de 3 años y 2 años de máster. Christian considera que la traducción debería enseñarse teniendo en cuenta las actividades prácticas. También afirma la inferioridad de la traducción informática frente a la humana. Dijo que los mejores traductores que desarrollan textos especializados no pertenecen a la filología, sino son especialistas de la materia a traducir textos especializados.
El traductor humano tiene capacidad cognitiva, tiene dudas, es m´s que un lingüísta o filólogo multilingüe, es curioso. Se destaca que el trabajo del traductor es una labor de equipo (compañeros) acceso a la información, integración en la informática, etc.
El profesor debe hacer un papel de iniciador de las opciones de mercado.
En mi opinión, el I Coloquio ha sido en general interesante y ha valido la pena asistir a las diferentes conferencias y comunicaciones, ya que en cada una de ellas he aprendido cosas y aspectos diferentes de la carrera de traducción e interpretación.
Ha habido alguna comunicación que no me ha gustado demasiado, como por ejemplo la comunicación sobre la traducción de algunas fórmulas notariales. Esta comunicación no me ha motivado como el resto, quizás porque ha sido demasiado teórica y no me ha degado claro en que consiste la traducción notarial. Otra comunicación que no ha sido interesante para mi ha sido la de la formación del traductor como profesional multidisciplinar. El tema era interesante y pienso que si lo hubieran planteado de otra manera hubiera sido más ameno.
Pero en general me ha gustado el I Coloquio Lucentino de traducción y creo que ha tenido un gran éxito, ha estado bien organizado y hemos tenido la oportunidad de conocer a personas muy importantes en el ámbito de la traducción.

LA II REPÚBLICA I LA GUERRA CIVIL
LA II REPÚBLICA (1931-1936) I LA GUERRA CIVIL (1936-1939)
L'impacte de la I Guerra Mundial va fer que s'incrementaren els problemes polítics i socials. La inestabilitat dels gabinets dinàstics, el divorci entre les corts i els governs, les tensions socials i les dificultats bèl·liques al Marroc van servir d'excusa perquè el 13 de setembre del 1923, els militars imposaren una dictadura militar. El general Primo de Rivera es va pronunciar contra la legalitat constitucional, va declarar l'estat de guerra i va exigir que el poder passara a mans dels militars.
La dictadura va tenir 7 anys de vida, amb dues formes de govern: el directori militar (1923-1925) i el directori civil (1925-1930). La Restauració va entrar en una crisi definitiva el 1923.
Alfons XIII va desconfiar del dictador, i Miguel Primo de Rivera va dimitir el 1930. Es van convocar eleccions el 1931. El resultat de les eleccions del 12 d'abril de 1931 donà la victòria a les forces republicanes. El rei Alfons XIII renuncià i abandonà Espanya i, en conseqüència es proclamà la II República el 14 d'abril de 1931.
El nou règim va ser rebut amb entusiasme popular i amb l'esperança d'iniciar un canvi radical en la vida política espanyola. S'obria la possibilitat de crear un marc de convivència democràtica, modernitzar les estructures de l'Estat i començar un ampli programa de reformes econòmiques i socials. Malgrat tot, la República va nàixer en circunstàncies difícils.
En l'àmbit internacional, hi havia una greu crisi, Europa començava a debatre's entre la democràcia i el feixisme. A l'interior, la República comptava amb un recolzament molt fràgil.
Es va formar un govern provisional en el qual participaren la dreta liberal republicana, republicans d'esquerra, republicans radicals, socialistes, nacionalistes catalans i sectors republicans galleguistes. S'excloeren als anarquistes, comunistes, nacionalistes bascos i monàrquics. El govern provisional convocà eleccions a les Corts constituents el 28 de juny. Va emprendre reformes, com les reformes agraries, de l'exèrcit, social, en relació a l'Església-Estat, reformes educatives i administratives.
Les eleccions del 28 de juny van donar la majoria a la coalició republicanosocialista. El Parlament estava compost per una majoria d'esquerres i una minoria de dretes. La Constitució del 1931 era d'un marcat caràcter democràtic i progressista, i definia l'Estat espanyol com "una República de treballadors de totes classes". La Constitució establia els següents principis: l'estat es configurava de manera integral; la sobirania és popular; el poder legislatiu residia en les corts. El poder executiu era controlat pel legislatiu; existia una independència del judicial; es donava la possibilitat d'expropiació i nacionalització dels bens de producció; s'ampliaven i es defensaven els drets, col·lectius i socials; s'establia una clara separació d'Església-Estat.
Els punts més conflictius eren els articles referits a l'església i a l'estructura de l'Estat, en què l'estat es descentralitza. S'aproven els estatuts de Catalunya (1932), els d'Euskadi (1936), Galícia (1936) i el P. Valencià no els va aconseguir per l'esclat de la Guerra Civil.
Entre el desembre del 1931 i el 1933, Manuel Azaña presidí un govern integrat per republicans d'esquerra i socialistes, i es dugueren a terme una sèrie de reformes.
La reforma de l'exèrcit es basava en la profesionalització i la democratització. Per altra banda, la reforma de l'església passava per la secularització, provocant l'oposició d'esta front a la República.
La reforma agrària (1932) va dotar a l'estat de la capacitat d'expropiació de les terres d'origen feudal, sense indemnització. Les altres terres eren expropiades però amb indemnitzacions. La reforma agrària va suposar per als grans propietaris l'agressió a la seua base econòmica, la propietat. Aleshores sorgeix unaltra oposició front a la República, on destaca la CNT, provocant tensió i conflictes socials.
Entre les reformes de l'Estat s'aprova l'estatut d'autonomia, acabant-se amb el concepte d'estat centralista.
Les reformes socials i educatives van significar un avanç per a la societat, escampant-se l'educació per tot arreu.
Però les reformes polaritzaren la vida política espanyola i el règim republicà topà amb la resistència i l'oposició dels sectors afectats més directament (església, exèrcit, propietaris, etc.).
La dreta espanyola arran del reformisme tendeix a assignar-se a posicions antidemocràtiques.
En els monarquics es crearen noves organitzacions, com "Acción española". El 1932 es va crear la CEDA (confederación española de derechos autónomos), dirigit per Gil Robles. Els alfonsins fundaren la Renovación Española (Sotelo), defensant la necessitat d'un colp d'Estat. Per últim, els carlins s'agruparen en la Comunión Tradicionalista.
Els de caràcter nacionalsocialista i feixista crearen, el 1931, les JONS i la Falange Española, dirigit per José Antonio Primo de Rivera, que defensaven el nacionalisme espanyol.
L'exèrcit també s'oposava al reformisme, i el general Sanjurjo protagonitzà un colp d'estat amb la pretensió de girar la República cap a la dreta, però fracassà. El 1933 es creà la UME, com una organització de militars de dretes i antireformistes.
Per part de l'esquerra, es distingueix el moviment obrer, que es dividia en anarquistes i la UGT.
La CNT es troba dins de l'anarquisme, junt a la FAI. La CNT proposava la transmisió de la idea de la necessitat de revolucions, fomentava la conflictivitat laboral, les insurreccions camperoles, etc. Per contra, la FAI justificava l'acció violenta, revolucionaria. Destaca l'ocupació de Casa Viejas, el 1933.
La UGT també es radicalitza, sobretot una part d'ells, corresponent a la FTT, que interpretava que la República estava utilitzant els mateixos mecanismes que els altres.
Tot plegat va tindre conseqüències importants. Es donà una crisi de coalició de govern, i el PSOE ix del govern. Hi ha un descrèdit de la República, i el president (Azaña) dimiteix. Aleshores es convoquen noves eleccions el 1933, i el triomf es per a les dretes. Els governs es van estructurar al voltant de dues forces polítiques, el Partit Radical (Lerroux) i la CEDA (Gil Robles).
Lerroux va paralitzar les reformes anteriors. Al camps es frenà la reforma agrària. Les úniques reformes que es mantenen són la militar i la educativa. El desenvolupament dels estatuts i la reforma eclesiàstica es paralitzen.
Aquesta paralització tingué conseqüències importants. Les conseqüències polítiques són que el PSOE es radicalitza (esquerra). A més, es donen conflictes amb els nacionalismes, ja que la dreta vol impedir la divisió de l'estat, i potència l'estat centralitzat.
La dreta endureix més la seua posició, ja que el que busca la CEDA és el poder absolut.
Les conseqüències socials fóren la radicalització sindical (UGT), i la proliferació de vagues i conflictes.
L'entrada de la CEDA al govern va ser interpretada per l'esquerra com un camí cap al feixisme. Es produïren vagues generals a les grans ciutats, com un mitjà per a defensar la democràcia republicana i el reformisme social. La resposta del govern fou que es decretà l'estat de guerra. És de destacar la vaga general revolucionària d'Astúries i la de Catalunya, on es proclamà la República Catalana dins de la República federal espanyola.
L'objectiu de les revolucions del 34 és acabar amb el govern conservador. El resultat de les revoltes és a Astúries una repressió brutal i a Catalunya amb un gran significat polític. Al 1934, la major part de la direcció de l'esquerra està empresonada. Amb aquesta situació, la CEDA guanya protagonisme, i apunta a la necessitat de reformes constitucionals i traures els aspectes progressistes i socialistes que tenia la República.
El Partit Radical entra en crisi, degut a les discrepàncies internes i a les denúncies de corrupció. Lerroux davant la situació dimiteix i, amb la seua dimissió, es devia d'assignar a un nou president. Les solucions eren: designar a un nou govern, que siga del mateix partit (Chapaprieta) o del partit de la dreta CEDA (Gil Robles), o convocar noves eleccions. Es convoquen noves eleccions generals al Febrer del 1936. En aquestes eleccions, a diferència de les del 33, l'esquerra veu la necessitat de guanyar i s'agrupa en el Front Popular. El Front Popular té un programa de desenvolupament del reformisme i d'amnistia.
Per altra part, la dreta s'agrupa en el Bloque Nacional, que no segueix un programa comú.
El triomf és del Front Popular. Aquest triomf no fou acceptat pels sectors més reaccionaris, que començaren una conspiració contra la República. El triomf electoral comportà la reorganització de la República. Azaña fou nomenat president de la República. El nou govern reprengué el procés reformista interromput durant el bienni dretà (1933-36). Per tal de frenar els rumors colpistes van apartar del poder alguns dels generals més partidaris del colpisme i els van translladar a altres destinacions (Franco a Canàries i Mola a Navarra).
Els sectors més conservadors de la societat reaccionaren negativament respecte als projectes reformadors. Entre la dreta, Falange Española assumí un fort protagonisme i va fomentar un clima d'enfrontament civil i de crispació política. Amb aquesta situació, els sectors més conservadors començaren a creure que el recurs del colp d'Estat era l'única solució. El 1936 Franco intentà la declaració de l'estat de guerra. Va ser Mola el creador del colp d'Estat del juliol del 1936.
Per altra part, el partit més republicà, el PSOE, no s'integrà al govern i anà apropant-se a les tesis revolucionàries. Els sindicats (CNT, FAI I UGT) reprengueren la seua força i augmentaren el nombre de vagues i ocupacions de terres.
La conspiració tenia el suport de les forces polítiques més dretanes. Els militars buscaven el suport de la dreta política, de la Falange, dels carlins i tradicionalistes, i també del feixisme italià.
L'assassinat del dirigent monàrquic José Calvo Sotelo, 14 de juliol, com a resposta a l'assassinat de Castillo va ser l'excusa per a que el 17 de juliol es produïra l'alçament militar a Melilla, i l'endemà l'alçament militar general. L'acció colpista va provocar una llarga guerra civil d'enorme repercussió militar.
El colp d'estat fracassà a les grans ciutats i va triomfar en algunes zones de l'interior, però molt poques.
El colp d'estat fracassat provocà, en cert mode, la guerra civil, ja que s'enfrontaren 2 bàndols: el bàndol rebel (franquisme) i el bàndol lleial (republicans). El bàndol rebel el formà la dreta (oligarquia, església, Falange, etc.). El bàndol republicà el componen els d'esquerra, les zones més desenvolupades (Catalunya i País Basc), Andalusia i Extremadura.
La Guerra Civil és conseqüència de dos fracassos: el del colp d'estat i el fracàs de no haver aconseguit parar-lo. El seu desenvolupament depén de la conjuntura internacional. Cap bàndol tenia possibilitats de guanyar si no hagueren intervengut potències estrangeres.
L'opinió democràtica progressista mundial estigué a favor de la República. Els revoltats i el govern de la República van demanar ajuda exterior: tant en armament com en suport polític. Malgrat, la guerra d'Espanya va suscitar el temor que s'escampara a Europa un enfrontament entre potències, es temia que esclatara la II Guerra Munidal. Aleshores, G.Bretanya va amenaçar a França que si aquesta última ajudava a Espanya i alhora esclatava la guerra mundial, Anglaterra no li donaría suport polític ni militar a França. Aleshores, França es someté a aquestes exigències i impulsà la creació del comité de No-intervenció.
Malgrat aquest comité, la República rebé ajudes. El bàndol rebel per part dels estats feixistes, voluntaris, de l'església i suport econòmic per part d'USA i G.Bretanya. Per altra banda, el bàndol republicà rebé ajudes de les Brigades Internacionals, per part de l'URSS i per part de l'intelectualitat internacional, que donava suport a la República.
Va ser el mateix alçament militar (1936) el que provocà que en el territori que restà fidel a la República s'estenguera una revolució social de caràcter col·lectivista. La revolució es va estendre a moltes zones, i es contituïren inmediatament juntes, consells i comités disposats a imposar un nou ordre revolucionari. En la zona republicana es donà el 1936 un enfondrament, i als militars se'ls va frenar amb els sindicats, sobretot la CNT. El procés de revolució porta a la substitució de les autoritats civils pels comités, que desencadenaren una revolució de caràcter col·lectivista. És a partir de novembre quan els partits republicans, sobretot PSOE, intenten reorganitzar l'estat per a que es cree un govern integrat per tots els partits republicans i en el que participen els sectors anarquistes i comunistes. El govern es crea a partir de Largo Caballero, que prén dos mesures: dissoldre els comités revolucionaris i la creació d'un exèrcit popular.
Com a conseqüència de les disputes entre anarquistes i comunistes es desencadena la crisi del govern, i es dona una divisió dins de l'esquerra, entre els anarquistes i comunistes. Destaquen els fets de maig a Barcelona. Els comunistes derroten als anarquistes. Es crea l'últim govern de la República (1937), el govern de Negrín, socialista, però integrat majoritariament per comunistes. La guerra es manté perquè Negrín adopta la posició de "resistència militar", amb l'esperança de què esclatara la II Guerra Mundial i la República s'armara i guanyara la guerra. El pla de Negrín es va reduir a 3 punts: eixida de les tropes estrangeres, absència de represàlia i establiment de la democràcia.
Per altra part, en la zona rebel, Franco pretén crear un "estat totalitari". Es crea un Junta de Defensa Nacional, amb la que Franco ocupa el control absolut després de la mort de Sanjurjo i Mola. Franco es designat cap de l'Estat, i més tard Generalíssim (i cap d'estat).
El franquisme utilitza la repressió com a arma política. Els insurrectes es van inspirar en el model institucional dels estats feixistes italià i alemany. Franco feu conéixer el Decret d'unificació, pel qual es creava un partit únic, Falange Española Tradicionalista y de las JONS. El poder es concentrava en Franco, i l'església es va implicar en el nou estat.
Es promulgà una de les seues lleis principals, el Fur del Treball (1938), inspirada en el model feixista italià, en la doctrina social de l'església i en els principis de Falange.
En els dos bàndols hi hagué una forta repressió i persecució induscriminada. A la República hi hagué una repressió descontrolada, i un gran nombre d'exiliats i refugiats republicans. Aquesta repressió durà després de la guerra civil, fins a la fí del franquisme.
href="http://data1.blog.de/blog/s/silvialaguar/img/escandon_01.jpg" target="_blank" title="membres de la columna de Hierro en Puerto Escandón (Teruel), el 6 diciembre 1936.">