LA II REPÚBLICA I LA GUERRA CIVIL
LA II REPÚBLICA (1931-1936) I LA GUERRA CIVIL (1936-1939)
L'impacte de la I Guerra Mundial va fer que s'incrementaren els problemes polítics i socials. La inestabilitat dels gabinets dinàstics, el divorci entre les corts i els governs, les tensions socials i les dificultats bèl·liques al Marroc van servir d'excusa perquè el 13 de setembre del 1923, els militars imposaren una dictadura militar. El general Primo de Rivera es va pronunciar contra la legalitat constitucional, va declarar l'estat de guerra i va exigir que el poder passara a mans dels militars.
La dictadura va tenir 7 anys de vida, amb dues formes de govern: el directori militar (1923-1925) i el directori civil (1925-1930). La Restauració va entrar en una crisi definitiva el 1923.
Alfons XIII va desconfiar del dictador, i Miguel Primo de Rivera va dimitir el 1930. Es van convocar eleccions el 1931. El resultat de les eleccions del 12 d'abril de 1931 donà la victòria a les forces republicanes. El rei Alfons XIII renuncià i abandonà Espanya i, en conseqüència es proclamà la II República el 14 d'abril de 1931.
El nou règim va ser rebut amb entusiasme popular i amb l'esperança d'iniciar un canvi radical en la vida política espanyola. S'obria la possibilitat de crear un marc de convivència democràtica, modernitzar les estructures de l'Estat i començar un ampli programa de reformes econòmiques i socials. Malgrat tot, la República va nàixer en circunstàncies difícils.
En l'àmbit internacional, hi havia una greu crisi, Europa començava a debatre's entre la democràcia i el feixisme. A l'interior, la República comptava amb un recolzament molt fràgil.
Es va formar un govern provisional en el qual participaren la dreta liberal republicana, republicans d'esquerra, republicans radicals, socialistes, nacionalistes catalans i sectors republicans galleguistes. S'excloeren als anarquistes, comunistes, nacionalistes bascos i monàrquics. El govern provisional convocà eleccions a les Corts constituents el 28 de juny. Va emprendre reformes, com les reformes agraries, de l'exèrcit, social, en relació a l'Església-Estat, reformes educatives i administratives.
Les eleccions del 28 de juny van donar la majoria a la coalició republicanosocialista. El Parlament estava compost per una majoria d'esquerres i una minoria de dretes. La Constitució del 1931 era d'un marcat caràcter democràtic i progressista, i definia l'Estat espanyol com "una República de treballadors de totes classes". La Constitució establia els següents principis: l'estat es configurava de manera integral; la sobirania és popular; el poder legislatiu residia en les corts. El poder executiu era controlat pel legislatiu; existia una independència del judicial; es donava la possibilitat d'expropiació i nacionalització dels bens de producció; s'ampliaven i es defensaven els drets, col·lectius i socials; s'establia una clara separació d'Església-Estat.
Els punts més conflictius eren els articles referits a l'església i a l'estructura de l'Estat, en què l'estat es descentralitza. S'aproven els estatuts de Catalunya (1932), els d'Euskadi (1936), Galícia (1936) i el P. Valencià no els va aconseguir per l'esclat de la Guerra Civil.
Entre el desembre del 1931 i el 1933, Manuel Azaña presidí un govern integrat per republicans d'esquerra i socialistes, i es dugueren a terme una sèrie de reformes.
La reforma de l'exèrcit es basava en la profesionalització i la democratització. Per altra banda, la reforma de l'església passava per la secularització, provocant l'oposició d'esta front a la República.
La reforma agrària (1932) va dotar a l'estat de la capacitat d'expropiació de les terres d'origen feudal, sense indemnització. Les altres terres eren expropiades però amb indemnitzacions. La reforma agrària va suposar per als grans propietaris l'agressió a la seua base econòmica, la propietat. Aleshores sorgeix unaltra oposició front a la República, on destaca la CNT, provocant tensió i conflictes socials.
Entre les reformes de l'Estat s'aprova l'estatut d'autonomia, acabant-se amb el concepte d'estat centralista.
Les reformes socials i educatives van significar un avanç per a la societat, escampant-se l'educació per tot arreu.
Però les reformes polaritzaren la vida política espanyola i el règim republicà topà amb la resistència i l'oposició dels sectors afectats més directament (església, exèrcit, propietaris, etc.).
La dreta espanyola arran del reformisme tendeix a assignar-se a posicions antidemocràtiques.
En els monarquics es crearen noves organitzacions, com "Acción española". El 1932 es va crear la CEDA (confederación española de derechos autónomos), dirigit per Gil Robles. Els alfonsins fundaren la Renovación Española (Sotelo), defensant la necessitat d'un colp d'Estat. Per últim, els carlins s'agruparen en la Comunión Tradicionalista.
Els de caràcter nacionalsocialista i feixista crearen, el 1931, les JONS i la Falange Española, dirigit per José Antonio Primo de Rivera, que defensaven el nacionalisme espanyol.
L'exèrcit també s'oposava al reformisme, i el general Sanjurjo protagonitzà un colp d'estat amb la pretensió de girar la República cap a la dreta, però fracassà. El 1933 es creà la UME, com una organització de militars de dretes i antireformistes.
Per part de l'esquerra, es distingueix el moviment obrer, que es dividia en anarquistes i la UGT.
La CNT es troba dins de l'anarquisme, junt a la FAI. La CNT proposava la transmisió de la idea de la necessitat de revolucions, fomentava la conflictivitat laboral, les insurreccions camperoles, etc. Per contra, la FAI justificava l'acció violenta, revolucionaria. Destaca l'ocupació de Casa Viejas, el 1933.
La UGT també es radicalitza, sobretot una part d'ells, corresponent a la FTT, que interpretava que la República estava utilitzant els mateixos mecanismes que els altres.
Tot plegat va tindre conseqüències importants. Es donà una crisi de coalició de govern, i el PSOE ix del govern. Hi ha un descrèdit de la República, i el president (Azaña) dimiteix. Aleshores es convoquen noves eleccions el 1933, i el triomf es per a les dretes. Els governs es van estructurar al voltant de dues forces polítiques, el Partit Radical (Lerroux) i la CEDA (Gil Robles).
Lerroux va paralitzar les reformes anteriors. Al camps es frenà la reforma agrària. Les úniques reformes que es mantenen són la militar i la educativa. El desenvolupament dels estatuts i la reforma eclesiàstica es paralitzen.
Aquesta paralització tingué conseqüències importants. Les conseqüències polítiques són que el PSOE es radicalitza (esquerra). A més, es donen conflictes amb els nacionalismes, ja que la dreta vol impedir la divisió de l'estat, i potència l'estat centralitzat.
La dreta endureix més la seua posició, ja que el que busca la CEDA és el poder absolut.
Les conseqüències socials fóren la radicalització sindical (UGT), i la proliferació de vagues i conflictes.
L'entrada de la CEDA al govern va ser interpretada per l'esquerra com un camí cap al feixisme. Es produïren vagues generals a les grans ciutats, com un mitjà per a defensar la democràcia republicana i el reformisme social. La resposta del govern fou que es decretà l'estat de guerra. És de destacar la vaga general revolucionària d'Astúries i la de Catalunya, on es proclamà la República Catalana dins de la República federal espanyola.
L'objectiu de les revolucions del 34 és acabar amb el govern conservador. El resultat de les revoltes és a Astúries una repressió brutal i a Catalunya amb un gran significat polític. Al 1934, la major part de la direcció de l'esquerra està empresonada. Amb aquesta situació, la CEDA guanya protagonisme, i apunta a la necessitat de reformes constitucionals i traures els aspectes progressistes i socialistes que tenia la República.
El Partit Radical entra en crisi, degut a les discrepàncies internes i a les denúncies de corrupció. Lerroux davant la situació dimiteix i, amb la seua dimissió, es devia d'assignar a un nou president. Les solucions eren: designar a un nou govern, que siga del mateix partit (Chapaprieta) o del partit de la dreta CEDA (Gil Robles), o convocar noves eleccions. Es convoquen noves eleccions generals al Febrer del 1936. En aquestes eleccions, a diferència de les del 33, l'esquerra veu la necessitat de guanyar i s'agrupa en el Front Popular. El Front Popular té un programa de desenvolupament del reformisme i d'amnistia.
Per altra part, la dreta s'agrupa en el Bloque Nacional, que no segueix un programa comú.
El triomf és del Front Popular. Aquest triomf no fou acceptat pels sectors més reaccionaris, que començaren una conspiració contra la República. El triomf electoral comportà la reorganització de la República. Azaña fou nomenat president de la República. El nou govern reprengué el procés reformista interromput durant el bienni dretà (1933-36). Per tal de frenar els rumors colpistes van apartar del poder alguns dels generals més partidaris del colpisme i els van translladar a altres destinacions (Franco a Canàries i Mola a Navarra).
Els sectors més conservadors de la societat reaccionaren negativament respecte als projectes reformadors. Entre la dreta, Falange Española assumí un fort protagonisme i va fomentar un clima d'enfrontament civil i de crispació política. Amb aquesta situació, els sectors més conservadors començaren a creure que el recurs del colp d'Estat era l'única solució. El 1936 Franco intentà la declaració de l'estat de guerra. Va ser Mola el creador del colp d'Estat del juliol del 1936.
Per altra part, el partit més republicà, el PSOE, no s'integrà al govern i anà apropant-se a les tesis revolucionàries. Els sindicats (CNT, FAI I UGT) reprengueren la seua força i augmentaren el nombre de vagues i ocupacions de terres.
La conspiració tenia el suport de les forces polítiques més dretanes. Els militars buscaven el suport de la dreta política, de la Falange, dels carlins i tradicionalistes, i també del feixisme italià.
L'assassinat del dirigent monàrquic José Calvo Sotelo, 14 de juliol, com a resposta a l'assassinat de Castillo va ser l'excusa per a que el 17 de juliol es produïra l'alçament militar a Melilla, i l'endemà l'alçament militar general. L'acció colpista va provocar una llarga guerra civil d'enorme repercussió militar.
El colp d'estat fracassà a les grans ciutats i va triomfar en algunes zones de l'interior, però molt poques.
El colp d'estat fracassat provocà, en cert mode, la guerra civil, ja que s'enfrontaren 2 bàndols: el bàndol rebel (franquisme) i el bàndol lleial (republicans). El bàndol rebel el formà la dreta (oligarquia, església, Falange, etc.). El bàndol republicà el componen els d'esquerra, les zones més desenvolupades (Catalunya i País Basc), Andalusia i Extremadura.
La Guerra Civil és conseqüència de dos fracassos: el del colp d'estat i el fracàs de no haver aconseguit parar-lo. El seu desenvolupament depén de la conjuntura internacional. Cap bàndol tenia possibilitats de guanyar si no hagueren intervengut potències estrangeres.
L'opinió democràtica progressista mundial estigué a favor de la República. Els revoltats i el govern de la República van demanar ajuda exterior: tant en armament com en suport polític. Malgrat, la guerra d'Espanya va suscitar el temor que s'escampara a Europa un enfrontament entre potències, es temia que esclatara la II Guerra Munidal. Aleshores, G.Bretanya va amenaçar a França que si aquesta última ajudava a Espanya i alhora esclatava la guerra mundial, Anglaterra no li donaría suport polític ni militar a França. Aleshores, França es someté a aquestes exigències i impulsà la creació del comité de No-intervenció.
Malgrat aquest comité, la República rebé ajudes. El bàndol rebel per part dels estats feixistes, voluntaris, de l'església i suport econòmic per part d'USA i G.Bretanya. Per altra banda, el bàndol republicà rebé ajudes de les Brigades Internacionals, per part de l'URSS i per part de l'intelectualitat internacional, que donava suport a la República.
Va ser el mateix alçament militar (1936) el que provocà que en el territori que restà fidel a la República s'estenguera una revolució social de caràcter col·lectivista. La revolució es va estendre a moltes zones, i es contituïren inmediatament juntes, consells i comités disposats a imposar un nou ordre revolucionari. En la zona republicana es donà el 1936 un enfondrament, i als militars se'ls va frenar amb els sindicats, sobretot la CNT. El procés de revolució porta a la substitució de les autoritats civils pels comités, que desencadenaren una revolució de caràcter col·lectivista. És a partir de novembre quan els partits republicans, sobretot PSOE, intenten reorganitzar l'estat per a que es cree un govern integrat per tots els partits republicans i en el que participen els sectors anarquistes i comunistes. El govern es crea a partir de Largo Caballero, que prén dos mesures: dissoldre els comités revolucionaris i la creació d'un exèrcit popular.
Com a conseqüència de les disputes entre anarquistes i comunistes es desencadena la crisi del govern, i es dona una divisió dins de l'esquerra, entre els anarquistes i comunistes. Destaquen els fets de maig a Barcelona. Els comunistes derroten als anarquistes. Es crea l'últim govern de la República (1937), el govern de Negrín, socialista, però integrat majoritariament per comunistes. La guerra es manté perquè Negrín adopta la posició de "resistència militar", amb l'esperança de què esclatara la II Guerra Mundial i la República s'armara i guanyara la guerra. El pla de Negrín es va reduir a 3 punts: eixida de les tropes estrangeres, absència de represàlia i establiment de la democràcia.
Per altra part, en la zona rebel, Franco pretén crear un "estat totalitari". Es crea un Junta de Defensa Nacional, amb la que Franco ocupa el control absolut després de la mort de Sanjurjo i Mola. Franco es designat cap de l'Estat, i més tard Generalíssim (i cap d'estat).
El franquisme utilitza la repressió com a arma política. Els insurrectes es van inspirar en el model institucional dels estats feixistes italià i alemany. Franco feu conéixer el Decret d'unificació, pel qual es creava un partit únic, Falange Española Tradicionalista y de las JONS. El poder es concentrava en Franco, i l'església es va implicar en el nou estat.
Es promulgà una de les seues lleis principals, el Fur del Treball (1938), inspirada en el model feixista italià, en la doctrina social de l'església i en els principis de Falange.
En els dos bàndols hi hagué una forta repressió i persecució induscriminada. A la República hi hagué una repressió descontrolada, i un gran nombre d'exiliats i refugiats republicans. Aquesta repressió durà després de la guerra civil, fins a la fí del franquisme.
href="http://data1.blog.de/blog/s/silvialaguar/img/escandon_01.jpg" target="_blank" title="membres de la columna de Hierro en Puerto Escandón (Teruel), el 6 diciembre 1936.">